Per un nomenclator de tots i per a tots

Ahir va haver-hi Ple ordinari a Martorelles. Un Ple prou important pel fet que després de 18 anys en que de diferent gent hem demanant el canvi de nom de la Plaça Espanya i del Carrer Calvo Sotelo, i tan ICV com CiU no s’atrevien a canviar-ho, la pressió popular i la d’Esquerra hem aconseguit que això canvies, i el Ple d’ahir aprovés el canvi de nom.

Era una vergonya per a Martorelles mantenir encara un carrer dedicat a un feixista com Calvo Sotelo, i que el monument a Lluís Companys es trobes a la Plaça Espanya. Era una bufetada a la cara a la memòria històrica i democràtica, que com he dit anteriorment, CiU però sobretot ICV de Martorelles, n’han estat els principals còmplices.

Esquerra per aquests dos emplaçaments proposàvem primer de tot, recuperar els seus noms originaris abans de la guerra, així el carrer Calvo Sotelo es tornaria a dir Francesc Macià, i la plaça Espanya com que no existia amb anterioritat, proposàvem el nom de Plaça Llibertat. Dues propostes ben vistes i acceptades per la ciutadania de Martorelles.

Però ahir al Ple, l’equip de govern d’ICV i UxM, ens va tornar a sorprendre amb una proposta gens convincent, poc sentida per la ciutadania i amb una falta de participació de la ciutadania alarmant. L’equip de govern proposa que la plaça s’anomeni Plaça de la Sardana, i el carrer Mercé Rodoreda, noms que ja m’agraden per a Martorelles, però que no crec que el lloc més adient sigui on proposa l’equip de govern.

A la proposta d’Esquerra, sense resposta via formal de l’Ajuntament, es rebutja pel fet de tindre contingut polític, fet que prohibeix el reglament de nomenclàtor. Ara bé, Francesc Macià no era un simple polític, era el president que va retornar la Generalitat a Catalunya, es més que una institució, es un personatge històric. I per altra banda, que tenen en contra de la Llibertat? No acceptar aquestes dues propostes es una altra vegada una insult a la memòria històrica i a la democràcia, i un flac favor a aquesta darrera en els temps actuals de desconnexió entre la classe política i la ciutadania, altre vegada a mans d’aquells que diuen apostar per la radicalitat democràtica.

A ningú se li escapa, d’aquells que seguim a l’equip de govern, que darrera aquests noms si amaga un joc de cartes de fireta dins el govern local. La proposta de Mercé Rodoreda per part d’una entitat de l’entorn d’ICV al carrer d’una regidora de l’equip de govern, membre implicada a les Joventuts Sardanistes de Martorelles, i l’assignació de Plaça de la Sardana a la plaça on es troba el monument a Lluís Companys, proposta que no s’havia sentit mai amb anterioritat, fa un cert tuf a pacte dins el govern local.

Davant d’aquests fets, i el silenci de l’ajuntament davant les nostres instàncies, proposo: Que es retorni com a homenatge el carrer Calvo Sotelo el seu primer nom, carrer Francesc Macià; Que la dita actualment plaça Espanya s’anomeni Plaça Llibertat; Que la nova Llar d’Infants es digui Mercé Rodoreda (segur que a ella li agradaria més aquesta proposta que no pas un carrer); Que la plaça del final del carrer Horta es digui Plaça de la Sardana.

Com que coneixent que el diàleg i la participació no són el fort de l’actual equip de govern, si realment aposten per la radicalitat democràtica, insto a l’Alcalde a sotmetre a un referèndum popular les diferents propostes que puguin sorgir, i que sigui el poble qui decideixi. Hi ha exemples semblants a Castellar del Vallès o Sant Adrià del Besós, només es voluntat, i no tindre por de perdre.

Tot i així, si o tiren endavant, que estaria molt bé, esperem que no facin com amb l’enquesta sobre el nom de la plaça del final del carrer Horta que es va quedar sense nom per que a l’enquesta no va guanyar la proposta que ICV desitjava.

Per la dignitat i la radicalitat democràtica, siguem seriosos i no caiguem en el partidisme i la política de fireta.

L'hora de la dignitat

"Només els pobles que cauen dignament, es poden tornar a alçar!". aquesta frase que Francesc Macià va pronunciar quen van fallir els Fets de Prats de Molló són totalment afirmables, també, en la situació actual del país, avui que celebrem 75 anys de la seva mort.

Aquests dies molts polítics s'omplen la boca parlant de Francesc Macià, fins hi tot, alguns s'atorguen la seva herència, però són els fets els qui demostren qui conserva l'esperit de Macià que barrejava rauxa i seny. Ara tenim davant nostre un altre bon escull per veure a la realitat qui conserva l'esperit de Macià, hi es que la negociació del nou finançament de Catalunya i la retallada previsible de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional seran una bona prova per saber que en queda als polítics i a la societat de l'esperit de Francesc Macià.

Ara es l'hora de demostrar com a país la dignitat que tenim. Si hem aguantat un país fins al dia d'avui es per que hi ha gent que ha caigut amb dignitat davant els embats de l'Estat Espanyol, com per exemple la dignitat de l'Esquerra Nacional de votar negativament a un Estatut que havia promogut, per que no recollia les necessitats i els reptes del segle XXI que ha d'afrontar el nostre país. Aquella dignitat d'uns pocs, fa que avui ens haguem tornat a alçar i puguem tornar a plantejar un pols a l'Estat havent aprés dels errors passats, per què caure aquest cop seria gairebé definitiu.

No aconseguirem res sino som capaços d'anar units, i seguir un objectiu clar per a tothom. Per això cal deixar de banda objectius i interessos de partit, l'objectiu es el país i els seus interessos. Això es el que va fer Macià tres dies després d'haver proclamat la República Catalana com volíem ERC, va acceptar el millor en aquell moment pel país, una Generalitat que servis per a construir estructures d'estat i buscar un millor moment per a la independència.

Avui el país necessita un model de finançament que no perjudiqui Catalunya, el més semblant al model d'un estat independent, i això ha de passar per davant dels interessos del PSC-PSOE i de CiU. S'ha acabat el model de la xocolata per a tothom. L'interés de Catalunya ha de ser el de solucionar el problema del 34% de nova immigració que tenim, del milió llarg de pobres, de la pèrdua de competitivitat mundial de la nostra econòmia i industria, del deficient estat de la sanitat pública, de la falta de beques per a estudiants, ... etc. Són tants reptes, que si no som capaços de treure'n un bon acord ens acabarem sometent a l'Espanya uniforme.

El PSC i CiU, han de saber que aquest cop no val caure dignament. Aquest cop cal anar amb un sol cos fins al final, i el final pot voler dir plantar-nos davant l'Estat, i posant el pes de la democràcia sobre la taula dir, que el que el poble de Catalunya decideixi per sufragi universal, ningú està capacitat per invalidar-ho. Què el model de finançament que vulguem tindre el decidirem nosaltres, no el president d'Andalusia, i que el nivell de la nostra autonomia el marcarem nosaltres, no el Tribunal Constitucional. Això es el que faria Macià. Hi ho faria per que com va dir: Nosaltres som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar-ho a ser!

L'alternativa ecologista.

El moment actual de crisis es una bona oportunitat, fins i tot una obligació, reflexionar per què hem arribat en aquest punt, i un dels paràmetres a reflexionar es la nostra intervenció i relació amb el medi que ens envolta. Això es el que hem fet les JERC en la Conferència Nacional de Medi Ambient que celebràvem el passat dissabte 18 d’octubre a Terrassa.

Les JERC, des de la nostra fundació l’any 1931, hem tingut la defensa del territori com un dels nostres principals eixos de lluita, però des dels anys 90 és un dels quatre pilars ideològics de la nostra organització; independència, socialisme, ecologisme i feminisme. Es per això que en el moment actual en que es troba el planeta i l’estancament del model ecologista actual del creixement sostenible, veiem necessari redefinir els nostres plantejaments ecologistes per marcar i dissenyar el país i el planeta que volem pel futur.

L’estancament del ecologisme polític a través del moviment socialista s’ha generat a mesura que el socialisme acceptava el model del sistema capitalista del creixement econòmic com a vàlid, i intentava fer funcionar ara un sistema (el creixement sostenible) que fallava per la base, i es que no es pot pretendre créixer en un planeta finit. A partir d’aquesta reflexió, gira tot el nou model que agafem les JERC per intentar d’una banda corregir els efectes lesius que hem generat al nostre medi, i per l’altre assegurar un estat de benestar a la societat.

En aquest nou model, s’ha de valorar el creixement humà i del medi de les persones per sobre del creixement econòmic, i això passa, evidentment, per un progressiu decreixement econòmic al món occidental, un decreixement que pot ser voluntari i per tan no tant dolorós, ho forçós. M’explicaré: Quan els treballadors de la Xina que ara produeixen xips per un cèntim, acabin amb la dictadura que els sotmet i puguin organitzar-se sindicalment, cobraran aquest xip deu vegades més car, i per efecte directe el cost dels ordinadors al món occidental també es multiplicaran per deu, per tan no tothom podrà accedir a aquest nivell de béns materials imprescindibles.

Però per a viure en un estat del benestar segur, ens cal com a país garantir la suficient sobirania i autonomia sobre recursos primaris i de valor en augment cada dia com l’aigua, l’energia, l’alimentació i la planificació del territori. Un aspecte molt important i de nivell transversal es la pagesia, molt infravalorada pel sistema capitalista i que s’ha de tornar a revaloritzar com a principals agents productors d’aliments i gestors del territori i el paisatge, sobretot un paisatge agrícola, que en molts casos els tòpics ecologistes involuntàriament han fet acabar amb aquestes planes agrícoles, molt sovint més riques ecològicament que les zones forestals, però que han hagut de patir la seva pèrdua per implantar-hi urbanitzacions i polígons industrials.

Cal que ens conscienciem tot plegats del repte que tenim davant, i fem un exercici profund de solidaritat amb nosaltres mateixos i la resta d’essers que vivim en aquest planeta i aquest país. Ni nosaltres, ni el nostre país ni la resta d’essers del planeta sobreviurem si seguim amb la tendència actual, cal doncs un canvi, una alternativa al model actual que es basi en l’autosuficiència, la responsabilitat i la solidaritat envers els altres i les generacions futures, i aquest canvi, malgrat que ens sembli difícil el podem fer, i el jovent independentista estem disposats a fer-ho possible.

El feixisme no ens farà callar.

Aquestes darreres setmanes hem pogut tornar a comprovar que n’entén l’Estat Espanyol per justícia i sobretot per democràcia. Hem hagut de tornar a assistir a l’espectacle, contrari als drets humans, de veure com s’il·legalitzen partits polítics pel que representen i sobretot, per què s’oposen al principal valor de l’Estat Espanyol, la unitat. De ven segur, que si poguessin ens il·legalitzarien a molts més, tot això sota l’empara d’una justícia i una democràcia adulterades.

I això es pot afirmar, quan altres organitzacions polítiques totalment antidemocràtiques, clarament feixistes, que han provocat cops d’estat, participat en una dictadura, i que no amaguen la seva voluntat d’acabar amb el sistema democràtic actual de la forma que sigui, continuen sent legals, car, o fan en nom i per la unitat d’Espanya.
Des d’abans de l’estiu, a Mollet i els pobles del voltant, assistim en directe a veure com membres d’aquesta organització feixista, amb total llibertat amenacen, fins i tot de mort, a aquells demòcrates, aquella gent pacífica, que expressem les nostres idees i voluntats polítiques sense fer servir la força. Sí, em refereixo a la Falange Española, que a través de pintades i enganxines, amenaçadores de mort, intenten persuadir aquells que no pensem com ells, aquells que lluitem per la llibertat i la justícia social a tots nivells.

No puc entendre com a demòcrata, com el PSOE, il·legalitza partits polítics a Euskalherria per no condemnar la violència d’ETA, i en canvi no fa el mateix amb la Falange, que directament amenaça de mort als que no pensen com ells. Els és necessari que corri la sang per il·legalitzar a aquesta organització feixista? Per què si es així, el seu immobilisme per Espanya els farà responsables si un dia hem de plorar la caiguda d’un demòcrata a les mans de la Falange.

Vull aprofitar, per animar a tots els que creiem en la democràcia, la llibertat i la justícia social a plantar cara, a no intimidar-nos, per què tenim la raó i els arguments, per què el Baix Vallès sempre ha estat i serà antifeixista. Però sobretot em vull dirigir al jovent independentista, a organitzar-se, a sortir al carrer, a manifestar el que pensem i a lluitar per la via pacifica per la independència i el socialisme als Països Catalans, i tot això per com molt bé deia l’Ovidi Montllor, i les parets de Mollet en són testimoni: “Hi ha gent a qui no l’hi agrada que es parli, es pensi o s’escrigui en català. Es la mateixa gent a qui no agrada que es parli, es pensi o s’escrigui”.

Contra el feixisme; Independència i socialisme!

Política social? electoralisme? populisme?

Un govern local, una de les principals tasques que ha de fer es atendre les necessitats socials dels seus habitants. Aquestes atencions, al meu entendre, s’han de caracteritzar per ser universals, es a dir, que n’hi hagi per a la gent gran, la gent jove, els infants, però sobretot per aquelles persones més necessitades tinguin l’edat que tinguin, i en aquest punt Esquerra discrepem força de la política social populista de l’actual equip de govern.

Entenem la necessitat d’ajudar a les famílies amb infants i/o joves estudiants amb el cost d’escolarització, però creiem que hi ha famílies que ho necessiten més que d’altres que poden directament no necessitar l’ajuda, i poder millorar d’aquesta manera a les famílies amb menys recursos, o per exemple, emprar aquests diners sobrants en altres serveis socials com el comandament de tele-assistència sanitària per a gent gran. Aquest servei que no arriba a més de cent persones grans de Martorelles, que el necessiten per viure soles i no tenir la fortalesa econòmica per fer front a un assistent social, el govern local no el veu tan necessari com donar 100€ a cada estudiant, i farà pagar a cada persona gran el cost íntegre del comandament, al voltant de 60€ anuals.

Esquerra, creiem que aquest no es el camí a seguir. Creiem que les partides econòmiques d’àmbit social les han de rebre aquelles persones necessitades d’aquest diners, en aquest cas, la gent gran de Martorelles, o els infants amb risc d’exclusió social, o els joves sense pis, o tan d’altres problemàtiques social, entenent però, que llògicament porta més vots repartir 100€ al any a les famílies de més de 500 estudiants, que a gairebé 100 avis. A veure qui es el polític que ara o en el futur s’atreveix a retirar els 100€ per estudiant. Nosaltres en tot cas o faríem diferent, per exemple fraccionant el cost dels comandaments, o donant els diners als que ho necessitessin, i no caient en el populisme i l’electoralisme.

Aconseguirem canvia el nom

Com cada any arriba la diada nacional, i per enèsim any tornarem a manifestar el nostre desacord amb topònims locals com la plaça Espanya i el carrer Calvo Sotelo. Per cinquè any consecutiu celebrarem la botifarrada a la plaça Espanya en homenatge a Lluís Companys, el qual el monument de Martorelles a la seva memòria es troba en aquesta plaça, un fet que trobem prou greu pel que va significar, va lluitar i va morir el president màrtir.

Esquerra i les JERC portem des del 2003 demanant el canvi de nom d’aquesta plaça i carrer, i això sota una empara reglamentada com es un Nomenclàtor que marques les regles de com s’han d’anomenar els topònims de Martorelles. Durant el nostre pas pel govern en l’anterior legislatura no va ser possible aprovar el reglament del Nomenclàtor, que s’ha aprovat al inici de l’actual legislatura sense tindre’ns en compte per la nostra reclamació. I tot i l’aprovació del reglament local, el poc interès del govern local, ha fet que fins al darrer ple no s’aprovés la seva comissió de seguiment, on llògicament no hi som, no fos cas que aconseguíssim canviar aquests dos topònims.

En els darrers cinc anys, les JERC, hem anat entrant instàncies demanant el canvi del nom de la plaça, que se’ns ha denegat, primer per que no hi havia reglament de nomenclàtor, després per que s’havia de consultar als veïns, per que no els agradava el que proposàvem, i la darrera, al tancament d’aquesta edició no teníem resposta del Alcalde. La primera proposta que vam fer arribar al ajuntament, era que es canvies el nom de la plaça per la de Lluís Companys o Països Catalans, topònims que altrament farien més fàcil la celebració de la Diada Nacional en aquesta plaça. L’alcalde, en una conversa privada amb un membre del nostre partit, li va reconèixer que ell era espanyol, i que no li molestava. El senyor Soria, i els seus companys, encara no han entès res.

Esquerra no estem en contra de que a la nostra vila existeixi la Plaça Espanya, sinó que estem encontra de que aquesta sigui la plaça on hi ha el monument a Lluís Companys. Per això enguany, els hem proposat que aquesta plaça es digui Plaça Llibertat, i que qualsevol altra plaça que es faci nova al municipi es digui Plaça Espanya. Continuem sense resposta. Què tindran contra la llibertat? Esperem que res. Seria un nom adient, pel que va significar Lluís Companys per Catalunya, però sobretot com advocat laboralista i els treballadors que va defensar, i un bon lloc per a celebrar la Diada Nacional.

Pel que fa al carrer Calvo Sotelo, i entenent el malestar dels veïns pel maldecap que significa el canvi de papers, volem que es canvi sobretot com a demòcrates que som, però també per que el nostre govern local compleixi la llei. La Llei per a la Recuperació de la Memòria Històrica aprovada pel Congrés espanyol i on ICV va donar suport, i ERC no per que la trobàvem massa fluixa, obliga a retirar qualsevol símbol feixista, i Calvo Sotelo, com a fundador de la Falange ho era. Per aquest carrer únicament demanem que s’anomeni com es deia abans que el cop d’estat militar del 1936 i la pèrdua de la guerra civil en fes canviar el nom. Amb documentació de l’arxiu local de Martorelles aquest carrer, curiosament, es deia Francesc Macià, el primer president una Generalitat autònoma amb poder legislatiu.Per a tot això, i com us dèiem anteriorment, el 10 de setembre a les 9 del vespre, celebrarem un acte festiu, però sobretot reivindicatiu i d’homenatge a Lluís Companys, Francesc Macià i de totes les persones que han lluitat per les llibertat catalanes. L’acte serà com sempre a la Plaça Espanya, i enguany comptarem amb la Diputada i Portaveu d’Esquerra al Parlament de Catalunya, la companya Anna Simó, consellera de Benestar i Família des del desembre del 2003 a la primavera del 2006. Però també amb parlaments dels membres d’Esquerra i les JERC de Martorelles, Roger Parera i Marc Candela, que juntament amb la resta de companys faran l’ofrena floral al monument a Lluís Companys per acabar tots els assistents cantant l’himne nacional de Catalunya, els Segadors.

Que Martorelles continuï sent poble

A principis de juny, el Govern de la Generalitat a través de la seva pàgina web va publicar el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB). Aquest pla, que a hores d’ara esta pendent de la imminent aprovació del Govern per passar a tràmits parlamentaris, té una vigència de 15 anys i regula el nivell de creixement urbanístic, industrial i les infraestructures necessàries per a l’àrea Metropolitana de Barcelona, i Martorelles entra dintre aquest pla.

Des d’Esquerra de Martorelles, quan vam saber de la seva existència i de la seva finalitat el vam consultar. El PTMB, marcava per a Martorelles un creixement de cohesió urbana sense passar el sostre del 7.000 habitants, donant la possibilitat al Ajuntament amb una modificació del Pla General d’urbanitzar tota la vessant de la muntanya compresa entre Can Puig i Can Fenosa, a mà dreta per la carretera de La Roca en direcció Montornès, avui dia forestal.

Esquerra creiem que aquest espai de Can Fenosa ha de continuar sent forestal, es més, creiem que tot l’espai forestal i agrícola, principalment les vinyes que es troben al nostre municipi s’han d’incloure dins el Parc de la Serralada de Marina, i protegir-los com a PEIN. Es per això, que d’Esquerra al Govern de la Generalitat hem fet un al·legació al PTMB per que la zona forestal i agrícola protegida de Martorelles arribi fins a la carretera de la Roca, com passa amb tots els pobles com Sant Fost, Montornès, Vilanova, La Roca, ...
Esquerra volem que Martorelles continuí sent un poble, i no un dormitori. Volem viure en respecte i protegint el nostre entorn que es el que ens defineix com a poble, i des de l’oposició, farem el necessari per que així sigui.

Qui portarà la pluja a escola?

Al meu país la pluja no sap ploure:
O plou poc o plou massa;
Si plou poc es la sequera,
Si plou massa es la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Al meu país la pluja no sap ploure.

Passades les ultimes setmanes de pluja al nostre país, i el resultat d’aquestes, no puc, ni podem deixar escapar l’obvietat de que malgrat tinguem els pantans plens i l’abastament d’aigua assegurat més d’un any continuem en període de sequera.

La sequera es un període a mitja o llarg termini de falta d’aigua, i es en aquest període on està immers el nostre país des de fa quasi 10 anys, encara que fins ara no havíem començat a notar i conèixer les conseqüències. Per tan, les darreres pluges no han acabat amb la realitat de la sequera que ens afecta, sinó que no són més que una cortina de fum que actua com a miratge sobre nosaltres, i que no ens permet veure la cruesa del problema.

Encara avui hi ha pobles de l’interior de Catalunya que s’han de subministrar de camions cisterna per a accedir a aigua de boca la seva població, i en els nostres pantans només tenim acumulada la suficient aigua per abastir-nos fins el setembre del 2009.

Cal doncs que no enterrem els debats i propostes metodològiques que hem parlat aquestes darreres setmanes per a preparar i prevenir el nostre país quan la sequera es torni a manifestar a casa nostra. Ara es hora de posar solucions i actuar, a la llarga es més barat prevenir que no curar. Es més barat recuperar pous i fonts, millorar l’eficiència del consum d’aigua, instal·lar més dessaladores, que no a última hora i a un cost exagerat fer transvasaments, portar aigua en vaixell o d’altres que hem vist i sentit les darreres setmanes.

Malgrat tot, el mal seny del nostre país amb el Govern de la Generalitat i TV3 al cap davant, estan actuant com a bàlsam o somnífer sobre la població, en no acceptar la greu situació hídrica del país i apostar per a mesures de prevenció, com les de la nova cultura de l’aigua. Es per això, que arribats en aquest punt, per a conscienciar la població del greu problema, hagués estat positiu al meu entendre arribar al punt d’haver de fer restriccions d’aigua, hagués estat com portar la població a escola i apendren, ja que l’aigua no la hi podem dur.

Ara mateix! reflexionem

Aquestes ultimes setmanes, veient com està l'ambient polític a Esquerra i la tensió que està agafant tot plegat, m'ha vingut al cap un poema d'en Miquel Martí i Pol. "Ara mateix!"

Ara mateix,
enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar,
cap del prodigis que anunciaven els matons insignes no s’ha acomplert,
i els anys passen de pressa,
de res a poc i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixes i silencis.

I som on som,
més val saber-hi o dir-ho
i plantar el peus en terra
i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renuncies
en que els sorolls ofeguen les paraules,
i amb els miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor a la complanta,
ni el toc de displicent melancolia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer.

Tenim a penes el que tenim i prou.
L’espai concret d’ historia que ens pertoca
i un minúscul territori per viure-la.

Posem-nos d’en peus altre vegada
i que es sentí la veu de tots solemnement i clara,
cridem qui som i que tothom o escolti,
i en acabat que cadascú es vesteixi com bonament li plagui
i Via fora!
que tot està per fer
i tot es possible.

Miquel Martí i Pol

Res més a dir. Abaixem els ànims, i tinguem tots clar aque a partir del dia 15 de juny hem d'estar més units que mai que hi ha molta feina per fer i que si som units i ens ho creiem ho podem aconseguir. L'enemic es a fora, cerquem-l'ho, combatem i guanyem!

La joventut i la política local. Poder i voler es saber.

Aquest escrit és la resposta a “L,independent” d’Units per Martorelles. Document distribuït la setmana passada per aquesta agrupació política.

Es cert que a Esquerra som majoritàriament joves, però es que el jovent som el futur. Tenim ganes i volem tirar endavant un projecte amb idees noves. Potser no tenim l’experiència en política local que tenen els nostres companys d’Units per Martorelles, companys que porten molts anys estant a l’ajuntament. Masses segurament. I això es el que produeix el desencís amb la política que té la nostra societat, potser seria hora de deixar pas a persones més joves i deixar endarrere antigues trifulgues locals.

Una de les crítiques que se’ns fa en el flaier d’UxM, es la nostra falta d’experiència, segurament la coneixen, però en mostren una realitat distorsionada per a confondre a la ciutadania. Els hi recordarem per a que no quedin dubtes: Roger Parera, 12 anys en la vida política: 10 dels quals a les JERC i 7 també a ERC; Marc Candela, 7 anys en política: 7 dels quals a les JERC i 4 també a ERC, dels quals els 3 últims a la Direcció Nacional de les JERC; Joan Marc Flores, 10 anys col·laborant amb ERC Santa Perpetua i 2 a Martorelles; i Sergi Gali, 9 anys a les JERC i 4 també a ERC. Si això en gent jove es poc, que deu ser molt? I per que estiguin més tranquils, recordar-los que en Pere Truyols continua amb nosaltres i ens està preparant perfectament.

Per altra banda, podem entendre el seu nerviosisme atacant a tot allò que fem des de l’oposició quan no estan fen la feina ben feta. Després d’un any al govern local, atribuir a la mala gestió de la recollida de residus, l’estat dels passos de les voreres, i d’altres que s’exposaven a la nostra campanya de foto-denuncia, al nostre pas pel govern i a la mala gestió del nostre regidor Pere Truyols, es una falta de respecte als ciutadans de Martorelles que necessiten un govern solvent i treballador, i no un govern que es dediqui als interessos de la seva gent.

Cal dir també, que si l’anterior equip de govern no va poder realitzar molts dels projectes previstos, que estan acabant actualment la gent d’UxM posant-se medalles, es per que durant el seu pas pel govern del 1995 al 2003, formant part de CiU i dels governs de Jaume Mompel, van deixar un dèficit escandalós a les arques municipals, que l’anterior equip de govern es va dedicar a eixugar.

L’alteració de la realitat continua amb l’afirmació que Coca-Cola paga el rebut de l’aigua per que ells ho han aconseguit, i dos dies més tard el diari Línia Vallès ho desmenteix corroborant la nostra denuncia i estenent-la. Tan es així, que Coca-Cola a part de no pagar el rebut de l’aigua pel desacord entre els ajuntaments de Martorelles i Montornès, produït per la prepotència de l’equip de govern de Martorelles, sinó que a més a més, la part de l’IAE que paga no és ni el 50% del que haurien de pagar. Tot això en detriment de les arques municipals.

Però el pamflet d’UxM, no acaba aquí i continua alterant la realitat, en aquest cas per atacar a les nostres joventuts, les JERC, l’única organització política juvenil de Martorelles, quan les titllen d’incíviques i les acusen d’enganxar cartells on és prohibit fixar-ne. Nosaltres els emplacem a trobar un cartell penjat a on no toca per part de les JERC i demostrar-ho. I sobre les pintades de les JERC, que en són set, ens hagués agradat veure com també denunciaven el centenar llarg de pintades que posa Vota PP a tot el poble, car aquestes ja els deuen anar bé. O la d’innumerables pintades de firmes i d’altres que també hi ha pel poble i que segurament fan més mal als ulls.

Finalment els volem recordar que estan al equip de govern per a governar, i no per a fer-ne d’oposició des d’aquest. Els ciutadans de Martorelles necessiten un govern cohesionat, treballador i solvent, i no un govern que es dedica més per la seva gent i pel que dirà l’oposició.

Avui com ahir! 20 anys de les JERC al Vallès Oriental

En el IX Congrés Comarcal de les JERC del Vallès Oriental celebrat a Palau Solità i Plegamans (Vallès Occidental) el desembre del 2004 vaig sortir escollit portaveu comarcal. En aquells moments desconeixia que era el IX Congrés, i la història de les JERC a la meva comarca, ja que per motius que no venen al cas s’havia fet un reset. En aquells temps feia falta aixecar una comarca desanimada de militància i que segons es deia havia estat una de les grans.

Dimecres passat, tot mirant l’arxiu de les JERC, vaig començar a encaixar peces del trencaclosques i dibuixar la història de les JERC a la meva comarca, i resultava que enguany el 2008 les JERC del Vallès Oriental celebrem el vintè aniversari, concretament el 10 de desembre, i es per això que modèstia a part vull fer un homenatge aquells que van lluitar, lluitem i lluitarem al Vallès Oriental. A nivell anecdòtic, dir també que la nostra federació comarcal es de les més antigues de les JERC, i això m’omple d’orgull.

Les JERC al Vallès Oriental van començar en una assemblea comarcal el 10 de desembre del 1988 a la seu d’Esquerra de Granollers al carrer Roger de Flor. En aquell moment es va posar al capdavant en Lluís Noguera de Granollers com a cap comarcal. El febrer del 1992, el substituiria com a coordinador comarcal un persona prou important per les JERC, com ho va ser en Camil Ros de Vallromanes que el 1996 substituiria a en Joan Puigcercós com a Secretari General de les JERC. Tot i això, Camil Ros va ser coordinador comarcal poc més de mig any, ja que el novembre del 1992 els substituïa com a coordinador comarcal la molletana Carme Solà fins el 1995, on el mes de gener Jordi Escusa de Granollers es posava al capdavant de l’organització comarcal. Un any més tard, a Caldes de Montbui, el sant feliuenc Jordi Freixenet agafava la coordinació comarcal, càrreg que deixaria a un altre dels noms significatius de les JERC a la nostra comarca, en Pau Vericat, a l’octubre del 1997.

L’any 2001 amb el VII Congrés comarcal, es posava al capdavant de les JERC a la comarca, com a portaveu en Josep Lluís Òdena (Ode) de Sta. Maria de Palautordera fins el febrer del 2004, on la granollerina Anna Deumal passava a ser la portaveu comarcal poc més de mig any. A partir d’aquí, el 11 de desembre del 2004 jo mateix passava a ocupar el càrreg de Portaveu de les JERC del Vallès Oriental, càrreg que deixaria per a passar a ser portaveu regional del Vallès, a mans de l’actual portaveu, el garriguenc Bernat Ilari, que des del octubre del 2005 es el Portaveu comarcal, escollit en el X Congrés i re-escollit en el XI Congrés el març del 2007 a La Garriga.

Les JERC del Vallès Oriental, com a tota organització es defineix per les persones que n’han format part i pels projectes i lluites que ha dut a terme. Persones que han deixat petjada a la nostra organització com en Camil Ros, en Pau Vericat o en Gerard Piñero, però també militants com la Carme Solà, l’Esteve Trias, l’Eli Molina, l’Oscar Riu, l’Ode, En Jordi Urgell, en Francesc Feliu, els germans Freixenet, en Xavi Conesa, en Saulo Pujolàs o tots els que en formem part avui dia. Però també projectes i lluites, com les campanyes contra els Jocs Olímpics del 92, la Solidaritat amb Bòsnia i Palestina, amb les seleccions catalanes, amb murals arreu del territori, però sobretot una lluita que ha perdurat durant aquest 20 anys, l'oposició al 4rt Cinturó.

Avui com ahir, avui com fa 20 anys, continuem cridant No al 4rt Cinturó! Per la nostra terra i pel Vallès Oriental. Endavant les JERC del Vallès Oriental!.

Un país amb aigua

Aquestes darreres setmanes s’està parlant del tema de la sequera que afecta tota la nostra nació, però que s’agreuja al Principat de Catalunya on la falta de plujes ha portat a una situació gairebé límit. Tothom dona la seva posició i els seus punts de vista de la situació, intentant solucionar el problema.

Personalment, crec que la problemàtica de l’aigua, al afectar a tota la ciutadania i estaments, es necessari arribar a un conscens nacional sobre la gestió d’aquest recurs al nostre país que miri més enllà del tacticisme polític, dels interessos de les administracions locals o de la industria i l’agrícultura. Cal que mirem el nostre país, amb com es sol dir, “visió d’Estat” per junts arribar a dissenyar unes polítiques d’aigües justes, coherents, efectives, universals, i sobretot que col·loquin el servei hidràulic al nostre país preparat per al futur.

Tot i això, crec que abans cal localitzar punts que la majoria, i personalment, crec que ha de tenir en compte i reflexionar-hi.

Vagi per endevant, que sempre he estat i sóc contrari als transvassaments, així ho vaig mostrar amb el Transvassament del Ebre i ho torno a manifestar amb el transvassament del Segre i, o del Roine. Crec que alhora de fer polítiques d’aigüa s’ha de tenir en compte la idosincràcia del nostre clima mediterràni, on les sequeres en formen part, i també i per això, que canvis no naturals d’aigües entre conques afecten directament sobre el curs lògic del medi.

També cal explicar que existeix un gran transvassament intern i ocult a Catalunya que porta aigua des del riu Ter fins a l’Area Metropolitana de Barcelona. Un transvassament que en periodes normals redueix el cabal del Ter fins al 30-40%, però en anys com l’actual on el Ter baixa al 70% del seu cabal l’arriba a assecar, provocant que el Ter no arrivi al mar ni a les planes agrícoles de Girona i l’Empordà, assecant així també les collites d’allà. Pel que fa a la possiblitat de fer un transvassament del Segre, de manera “puntual” com es proposa, crec que es una proposta ilògica, sense cap mena de coherència i que l’únic que evidència es l’ecologisme estètic i sense sentit de país d’ICV.

Es injust que per a satisfer d’aigüa l’area metropolitana, eixuguem d’aigua una part del país. Per altra banda es poc sostenible i alarmant que gairebe el 60% de la població de Catalunya visqui en una zona que ocupa unicament el 15% del territori català, on llogicament aquesta alta densitat de població no pot viure del propis recusos que genera el seu territori inmediat, per que s’esgoten ràpidament. Aquest es un fet que existeix i difícil de contrarestar, però que alhora s’ha de solucionar.

Per altra banda, l’alta demanda de recurosos (aigua) que té aquest territori de l’area metropolitana, comporta un altre problema que agreuja encara més el problema de la falta d’aigua i que ens dirigeix directament a les adminsitracions públiques. Aquest nou problema es amb el sistema de conduccions i abastament d’aigua, un sistema desfasat, antic i abandonat per les administracions que fa que es perdi a l’area metropolitana el 30% de l’aigua que es baixa del Ter, en filtracions pel mal estat de les canonades.

Finalment existeix la “solució” si se’n pot dir així, de les dessaladores. Instrument útil si se’n fa un ús adequat i racional de les seves implantacions. Cal tenir en compte la gran quantitat d’energia que consumeixen i de residus que generen, que de forma descontrolada poden provocar salmorra.

Sóc del parer de la idea que cada territori ha de consumir allò que es capaç de generar amb els seus propis recursos, i no portar-los de fora (cas Roine). Aquest sistema, poc capitalista, el que ve a dir principalemnt es que ens hem d’adaptar al lloc on vivim i no alterar-lo de forma anti-natural.

Fetes aquestes reflexions, refermo la meva convicció de la necessitat d’un pacte nacional de l’aigua on intervinguin tots els agents que influeixen, des de totes les administracions públiques, partíts polítics, cambres de comerç, sindicats agrícoles, entitats ecologístes i tècnics especialitzats, de forma urgent. Es necessàri acabar amb la política de “tiretes” que fa ICV des del departament de Medi Ambient de la Generalitat, per afrontar els problemes del país de cara i amb el convenciment de solucionar l’abastament d’aigua sostenible a tot el país, aquest es el millor pas que podem fer pel futur dels nostre medi i del nostre país.

Per acabar dibuixaré una mica, després d’unes quantes reflexions, en quin camí crec que hauría de caminar aquest pacte nacional. El primer que crec que cal fer es invertir en la millora de la xarxa d’abastament d’aigua de boca a l’area metropolitana i si pot ser a tot el país. També penalitzar l’ús abusiu d’aigua per part d’industries i particulars. Caldrà també aportar ajudes econòmiques a l’agrícultura per ajudar aquest camp a millorar els seus sistemes de rec. I pel que fa a les infraestructures grans, i rebutjant la idea del Roine, s’ha d’alliberar el Ter de la pressió al que està sotmes, i això es pot fer si conduïm el sobrant d’aigua, si fem més efectius els sitemes de rec, del canal Segarra-Garrigues fins a Barcelona. Aquesta proposta que ja es fa des la UPC a través d’estudis, assegura que amb el mateix cabal del Segarra-Garrigues si se’n millora el rendiment, es pot portar suficient cabal a Barcelona per afegint-li la dessaladora del Llobregat, alleugerir la pressió al Ter. Per tan, no es reduirià el cabal del Ebre, que continuaria sent el mateix

Malgrat tot, aquestes propostes quedaran obsoletes si no aconseguim regularitzar el creixement de població de l’Area Metropolitana, fins i tot arribant al punt de descongestionar-la i creant un creixement igual i sostingut arreu del territori.

Als companys als que rellevem en la lluita

Fa pocs dies ens deixava el company Josep Benet, fa uns dies el company Fabra i al estiu en Xirinacs, tots ells parts important de la lluita per l'alliberament social i nacional dels Països Catalans. Els vui retre el meu sentit homenatge amb dues cançons, una del també company desaparegut i magnífica persona que m'encanta, el cantautor Ovidi Montllor.

Corrandes d'exili.


I l'altre del també cantant del País Valencià, Raimon, que parla de tots els d'abans els d'avui i els del demà que lluitem per aquesta terra.

Jo vinc d'un silenci

I si parlem d'idees de futur?

Aquests últims dies s’esta parlant sobre el futur d’Esquerra, i tothom parla de persones i càrregs i ningú de projectes, estrategia i futur, i això es el que intentaré fer tot seguit. Ahir vespre es va marcar una mica, en el programa sobre en Josep Benet, de cap on crec que ha de caminar el nostre partit.

Abans de tot, dir que quan vaig saber de la mort d’en Josep Benet no n’era del tot conscient de qui era i que significava. N’havia sentit a parlar a casa de petit, sobretot a l’avi, i quan la mare va arribar em va comentar l’afecte que tenia l’avi amb en Josep Benet, amb qui havien estat companys i coneguts al front d’Aragó amb la quinta del biberó, i amb qui compartien molts aspectes de la visió politica i social del país. Es aquí quan veient el documental, vaig entendre d’on provenia tot el pensament i la meva visió politica i social del país.

Benet deia, que havia votat No al Estatut aprovat recentment, per que no aportava res i s’havia fet des de bon principi sense reflexar les necessitats del país, amb una visió del país com a Estat, i que això havia fet que no tingués cap força i que fos retallat a Madrid, fet que comparteixo. També deia, Benet, que des de la transició l’única viabilitat administrativa que té Catalunya i els Països Catalans es la d’un Estat Lliure associat o directament la d’un estat independent, altre aspecte que hi estic totalment d’acord.

Amb tot això vui expressar quins crec que han de ser els objectius a mig i llarg termini d’Esquerra. El procès de l’Estatut ha evidenciat que l’únic futur que té Catalunya i/o els Països Catalans dins l’Estat Espanyol, no n’es cap més que accedir a la sobirania administrativa amb un Estat associat o no a Espanya, i que aquesta ha de ser l’objectiu d’Esquerra a tots nivells, des del govern de la Generalitat, al Parlament, al partit, a tots els municipis. Cal doncs orientar els pactes i l’obra de govern en el sentit d’aconseguir aquest objectiu, cal aprovar una llei de referendums com a eina per accedir-hi, i cal conscenciar a la població que un estat propi es la millor solució per el dia a dia de la societat civil, que no del catalanisme.

Arribats en aquest punt, vui reflexionar sobre el catalanisme i l’independència. Fa anys que crec que el sentit de l’independentisme català es el de millorar les condicions socials de la ciutadania i el potencial econòmic català. Entenc que posar, com alguns han volgut, independentisme i catalanisme en un mateix sac perjudica ambdues opcions. El catalanisme es un moviment cultural popular que ha de vetllar per la persistència de la nostra cultura tinguem estat o no, en canvi l’independentisme es la visió pragmàtica de que Espanya perjudica els interessos com a persones de tota la societat i de l’economia catalana. En aquest sentit, tinc molt clar que es necessari fer independentisme català amb llengua castellana. Podriem diferenciar entre independentisme ètnic i independentisme social, del qual em sento unicament identificat amb el social, tot i que també soc catalanista, però crec que no s’han de barrejar els termes.


Crec que el sentit d’Esquerra en els propers anys ha de ser el de deixar l’independentisme en sí, i apostar per l’independentisme social cap a una majoria, catalana o no, a favor de l’assoliment d’un estat propi. Tenint en compte que l’assoliment d’un estat propi, es l’unica garantia de la persistència de la cultura, llengua i història catalana, i o és per que quan es tingui un estat propi serà quan millor podrem treballar per a la integració dels nouvinguts a la nostra cultura. Però també, per que l’assoliment d’un estat propi, millorant el nostre potencial empreserial i econòmic, farà que el nostre govern autònom (independent) tingui més recursos per acabar amb les problemàtiques socials que pateix la nostra societat, com per exemple; més d’un milió de pobres, persones sense un accès digne a la Seguretat social, estudiants sense recursos per a formra-se amb condicions, i tans d’altres.
Espero rebre aportacions i crítiques, però la meva intenció es començar a orientar el debat a Esquerra al voltant de les idees i del futur, i al meu entendre passa per l’independentisme social integrador com a unic objectiu, i com a finalitat de tots els pactes i moviments.

Necessitat de SUMAR, per avançar

Les ultimes eleccions generals han portat a molts partits polítics haver de reflexionar sobre la seva estartegia, en el cas que em pertoca a mi i als meus companys sobre el futur d’Esquerra.

Una Esquerra que en la seva etapa moderna a passat de la marginalitat política, a sortir-ne, a fer de l’independentisme una opció política ferma, i des del 1996 a lligar-ho amb el misstage social. Tots aquests periodes han tingut un inci i un final que han suposat una avenç pel nostre partit. Ara, després del periode electoral comprés entre les eleccions al Parlament del 2006 i les Generals d’aquest mes de març, es evident que s’ha acabat el periode engegat el 1996.

Cal engegar un nou periode dins d’Esquerra un cop hem evidènciat que el camí a la independència no es el federalisme a l’Estat Espanyol. Ara el camí es directe, ja sabem i coneixem que no hi han, ni hi podran ser, passos intermedis. Per tant, cal que replantegem l’estrategia, l’organigrama, el lideratge i les cares publiques del nostre partit. Cal netejar-nos la cara i posar rumb a l’objectiu.

Es conegut els diferents sectors de que es composa el nostre partit, dos d’inicials personificats amb en Carod i en Puigcercós, i dos de més recents sorgits del sector d’en Puigcercós veient que no s’acavaba de fer el canvi necessari. Per raons de proximitat i per convenciment polític, no m’en amago que formo part del corrent Esquerra Independentista, del qual en vaig ser un dels primers signants del seu manifest. Tot i això, entenc que la voluntat d’aquell manifest sorgit de l’entorn de les JERC, encara no fa un any, ha aconseguit els seus objectius i que per tant aquella voluntat ha estat asolida.

Les intencions del sorgiment d’Esquerra Independentista com a sector d’Esquerra era forçar la sortida del Secretari General del partit del Govern de la Generalitat per dedicar-se al dia a dia del partit, que s’avances el Congrés Nacional per a redefinir l’estrategia del partit, i que hi hagués un canvi de lideratge al partit que fos encapçalat per Joan Puigercós. Tot això, a succeit ara, encara no fa un any de quan es va demanar. Potser no va anar tot tant de pressa com alguns ens hagués agradat, però crec que tampoc s’ha trigat tant, encara que segurament era l’últim tren que es podia agafar.

Crec que ara el que toca es sumar, per construïr al voltant del canvi de lideratge del partit, encapçalat per en Joan Puigcercós. Cal que la gent d’Esquerra Independentista arrivem acords amb la gent de Puigcercós, així com amb la gent de Reagrupament i reafundem Esquerra, sempre tenint en compte la naturalesa assamblearia i l’objectiu de l’independència i la justicia social del nostre partit.