Resposta a la Falange: El vot a les consultes

Aquest diumenge 25 d’abril hi haurà la tercera tongada de Consultes populars per a la independència, que més enllà del contingut d’aquesta consulta ens ensenya que la ciutadania podem, si volem, definir com ha de ser el nostre espai de convivència ara i en el futur, i això en un marc de llibertat. La recent Llei de Consultes Populars aprovada al Parlament de Catalunya, és l’eina que ens ha de permetre a tots i totes poder opinar sobre un tema en concret quan nosaltres, la ciutadania, o els partits polítics o els governs ho creguem convenient. Una Llei exemplar del fet democràtic, única a l’Estat Espanyol, però semblant a la que tenen a les democràcies consolidades europees. Diumenge tocarà parlar de la independència, però més endavant poden servir per a parlar de les zones de 80km/h, dels noms de carrers, del ús d’alguns equipaments, etc..

El passat dimarts 14 d’abril, coincidint amb el 79é aniversari de la proclamació de l’Estat Català i la II República Espanyola, la Falange es va dedicar a arrencar dues pancartes a Martorelles anunciant la trobada per al dia 25 d’abril a les 7 de la tarda a les Escoles Montserrat per a coordinar una consulta popular a Martorelles. Però aquestes no van ser les úniques, també van estripar i arrencar pancartes a La Roca, Vilanova, Sant Fost i Mollet demanant la participació a les consultes de diumenge. I per si això no fos poc, van tapar amb pintades eludint l’alçament militar del 18 de juliol del 36, insultant als independentistes, i proclamant lemes franquistes, que per si algú no se’n recorda va ser un règim dictatorial feixista, a diversos llocs, però sobretot en un mural legal a Sant Fost al carrer Barcelona davant de la Derbi.

Tot i aquesta intimidació d’aquells que no creuen en la democràcia, la tolerància i el respecte cap a d’altres idees i la llibertat que això suposa, no ens arrugarem. Les seves amenaces, insults i proclames feixistes ja no ens intimiden a aquesta ciutadania que dia a dia construïm, per què així ho desitgem, un futur democràtic, de respecte i llibertat, que ens ha de portar com a societat a assolir allò que desitgem, i si els catalans desitgem per a Catalunya o els Països Catalans esdevenir un estat propi, ningú, i menys els residus d’una època rància totalitària ens ho privaran, i per això la millor resposta que els podem respondre des d’una ciutadania democràtica i respectuosa, és anar a votar el diumenge, i a les properes eleccions i consultes. Com diu una frase castellana; Ladran, luego cavalgamos.

El paradigmàtic de tot plegat, es que en ple segle XXI, encara sigui legal a l’Estat Espanyol un partit feixista, que va alçar un cop militar contra un règim legalment constituït, i que posteriorment van ordenar assassinats i extermini de societats i ideologies, i que encara a hores d’ara no ho ha condemnat, sinó que ara més que mai fa bandera de totes aquestes atrocitats anti-democràtiques. Alhora l’Estat Espanyol il·legalitza organitzacions polítiques i socials del País Basc per què no han condemnat públicament els atemptats terroristes d’ETA. Es a dir, la violència i la no tolerància d’altres ideologies es permesa a l’Estat Espanyol si es en nom i defensa de la unitat d’Espanya, però si es a l’inrevés o només s’insinua lleument es perseguit. Això és la democràcia espanyola, una democràcia adulterada, de la qual en són els culpables i còmplices principals els Partit Popular, i encara amb més vergonya el Partit Socialista que permeten aquesta situació.

Però malgrat tot això, els temps canvien. La societat cada dia és més conscient del seu poder alhora de canviar les coses, i que si vol pot aconseguir allò que es proposin. Com va dir el poeta; serem allò que vulguem ser. Aquest fet la classe política dels partits majoritaris encara no l’ha entès, i s’omplen la boca amb la paraula participació sense saber ven bé que vol dir, i sense voler perdre el control de la situació que han tingut fruit del pacte de la transició, que els permetia fer i desfer en una democràcia no prou madura, però que ara, la seva societat si que ha madurat i vol adquirir més responsabilitat alhora de decidir. Aquest es un dels possibles fets que hagin produït la desafecció política. Paradoxalment la gent deixa de votar, per que l’hi falten mecanismes més oberts per a participar.

Cal doncs que els partits polítics es regenerin, s’obrin, i apostin d’una vegada per totes per una democràcia pura i oberta, on existeixin més mecanismes de participació que unes eleccions cada 4 anys, i aquí les consultes populars ens poden ajudar molt en aquest sentit. No obstant, cal passar pagina al pacte de la transició, i il·legalitzar i deixar fora de joc aquelles organitzacions polítiques i socials que no apostin per una democràcia participativa, tolerant i universal, siguin d’on siguin i lluitin pel que lluitin. Cal acabar també amb tarannàs totalitaris i irresponsables com la del PSC i l’alcalde Monràs a Mollet en respecte amb les consultes, ja que només donen oxigen a la gent que no creu en la participació ciutadana com la Falange.

Es per això que vull animar a tothom a participar el 25 d’abril efectuant el seu vot per una raó només; per a la llibertat i la democràcia. Cada vot efectuat caurà com lloses de pedra sobre aquells que no creuen en que la ciutadania podem decidir ser allò que vulguem ser cada dia. El pes de la democràcia, la millor resposta.

Parlament 11 de setembre.

Benvolguts conciutadans i conciutadanes de Martorelles,

En primer lloc volem agrair l’assistència i participació de les persones, entitats i partits polítics que som avui en aquesta ofrena, una ofrena simple i austera possiblement, però amb molt de sentiment acumulat.

Ens trobem en una Diada Nacional on el nostre país ens torna a necessitar més que mai. La realitat política, social i econòmica que viu Catalunya i els catalans i catalanes no es la desitjada. L’Estat Espanyol a través dels seus organismes d’estat ens recorda i anul·la sistemàticament qualsevol expressió d’afirmació i normalitat del poble català.

Avui amb aquesta ofrena floral, no només homenatgem la figura del president màrtir Lluís Companys, sinó a totes aquelles persones, familiars, amics, companys, coneguts, desconeguts que al llarg de l’extensa història del nostre país han posat el seu granet de sorra i han lluitat a vegades fins a la mort per a la persistència de la nostra nació, i el que significa Catalunya de llibertat i justícia social davant d’Europa i el món, però sobretot d’un Estat Espanyol que s’entesta sistemàticament anular la nostra voluntat de ser i decidir.

Avui volem recordar aquells companys de Martorelles que la història i el franquisme els han fet oblidar. Avui volem reivindicar davant d’aquest monument les figueres dels alcaldes d’ERC durant els anys de la República a Martorelles, l’Albert Gimeno, i el Francesc Xicola, però també els germans Joan i Josep Puig, o en Bonaventura Masmitjà. Martorellencs que ho van donar tot pel seu poble i el seu país, i que van haver d’acabar vivint amagats en el silenci de la dictadura, marxant del poble o exiliant-se del país. Per a tots ells el nostre profund reconeixement.

Aquests darrers mesos i setmanes, l’Estat Espanyol se’n ha fet un fart de recordar-nos que vivim sota el seu jou. L’enèsim intent de l’Estat per a retallar l’Estatut d’Autonomia ara a través del Tribunal Constitucional després d’haver patit les retallades del Congrés de Diputats pel PSOE i el PP, o un finançament que malgrat millorar moltíssim la nostra situació econòmica i financera no elimina el dèficit fiscal existent, o darrerament l’intent de prohibició de la consulta popular per a la independència que tindrà lloc diumenge a Arenys de Munt. En definitiva la negació de l’Estat a reconèixer el dret dels catalans i catalanes a decidir lliurement què volem, i en front d’això cal articular una resposta per dignitat democràtica i nacional.

Aquesta resposta s’haurà d’articular des de tots els fronts i sectors de la societat catalana. Quan dintre d’aquí pocs dies el Tribunal Constitucional emeti la seva sentència, i acabi d’aigualir encara més la voluntat dels catalans i dels martorellesencs, caldrà una resposta ferma, forta i unitària. Desitgem que arribat aquest dia, l’Ajuntament de Martorelles respongui amb fermesa i al costat del Govern de la Generalitat transmetin a l’Estat Espanyol la negativa de Martorelles a acatar una sentència contrària al que el poble de Martorelles i els catalans lliurement hem decidit.

Arribats aquest punt, analitzant el context polític del país i de Martorelles, ens reafirmem en la nostra voluntat d’esdevenir un Estat independent dins la Unió Europea, ens reafirmem en la nostra voluntat independentista, des de la consciencia que allò que es bo per Martorelles ho és per Catalunya, i allò que ho és per Catalunya ho és per Martorelles. Com més lliure, forta i pròspera sigui Catalunya, més o serà Martorelles i de més i millors recursos per a millorar el nostre poble podrem disposar.

I permeteu-me que reciti finalment d’intel·lectual de Sueca, Joan Fuster.

“Tota política què no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”

Es a dir, sinó fem respectar el nostre dret com a col·lectiu a decidir què ser i cap a on volem anar, així com la nostra llengua i cultura, l’Estat Espanyol i les seves estructures faran tot el possible per a que desapareixem. O ara o mai!

Avui com ahir, avui com demà, des de Martorelles cap a la independència!

Visca Martorelles i Visca Catalunya lliure!

Un somni o la realitat?

La veritat, es que divendres quan em vaig llevar ja tenia la impressió que alguna cosa havia de passar.

Quan a les 11 del matí arribava a la plaça on des de fa uns anys es celebra la Diada Nacional de Catalunya, de la qual no diré el nom per què no ho tinc clar, tothom ens mirava a la representació d’Esquerra encapçalada per en Roger Parera amb el ram de flors. Un cop a la plaça, en Joan Marc que havia arribat amb antelació s’atansava a nosaltres i ens feia destacar la placa col·locada amb el nom de la plaça....

Plaça Lluís Companys, idèntica a les normals...amb l’escut municipal i tot!. Al·lucinació. Somriures. Incògnites. Alegria, algú més al poble creu que aquesta plaça s’hauria d’anomenar així, contràriament al que pensa l’ajuntament, i no només això, sinó que fa una placa idèntica i la col·loca.

Tornant a la normalitat, em dirigeixo al tècnic de cultura per informar-lo que l’entrega del ram serà a càrrec d’en Roger Parera i el parlament per mi mateix, quan l’alcalde nerviós es col·loca al costat del tècnic i algú que no diviso, però amb la clara intenció de que ho escolti jo, i diu: “ tranquils, ja està solucionat, ara ve la brigada amb una escala i la treu”.

Ara començava a entendre que tothom ens mires amb curiositat, les cares de mal humor dels membres de l’equip de govern, els somriures d’aquells que conformen el nostre entorn, i una afirmació comuna a l’aire....”Han estat els d’Esquerra!”. Es pensaven que havíem estat nosaltres! En aquell moment ho comentem amb els companys, i intentem esbrinar qui ha estat. Nosaltres no, però qui? Alhora ens arriba el sentiment de no estar sols, de no ser els únics que entenem que aquella plaça s’ha de dir de Lluís Companys, i que la proposta de l’ajuntament es una decisió per interessos polítics. I que quedi clar, que respectem i ens sentim orgullosos la forta vinculació de Martorelles amb la Sardana. Però una cosa no comporta l’altre.

A partir d’aquí decidim no comentar-ho en els parlaments. Total normalitat. La resta ho comenten i ho critiquen des de l’ajuntament. Un dels arguments que s’esgrimeix per a col·locar la placa segons els regidors de CiU i PSC es la falta de celeritat en canviar la placa quan el Ple va aprovar el canvi de nom el desembre, feia més de 9 mesos. Però es que a més utilitzava l’antiga denominació encara en els díptics de la Festa Major. A aquesta argument l’alcalde replica que falta, després de 9 mesos, un altre Ple Municipal que ratifiqui l’antiga aprovació. Estupefacció al públic en constatar la poca celeritat i voluntat de canviar el nom per part de l’equip de govern.

A tot això, durant els parlaments, la brigada que ja feia estona que esperava l’ordre amb l’escala en mà en una cantonada de la plaça, reben l’ordre de l’alcalde, i durant el parlament de la formació de l’alcalde intenten treure la placa. Primer intentant decargolar-la, i finalment fent palanca. Una actuació al meu entendre, i al de molts dels assistents que m’ho han comentat, lletja, desafortunada i poc elegant per a un acte institucional.

M’hagués agradat, i il·lusionat quedar-me amb la reproducció de la placa. Però només hagués faltat que l’anés a demanar per que se’ns assenyales encara més.

Va ser una situació estranya, no sabia si era un somni fet realitat o la realitat. El que tinc clar es que tard o d’hora aquella plaça es deixarà de dir Espanya, i això ja serà un èxit. Tot i això, vull agrair a la persona o persones que em van fer somiar per uns moments, i ens van demostrar que no estem sols. Algú hauria de reflexionar-hi.

Política per a persones

Les nits d’estiu i les festes majors, fan viure molt sovint els pobles, les seves entitats, associacions, en definitiva la seva gent. Participant aquests darrers dies de la Festa Major de Mollet i abans haver-ho fet a les de Sant Fost, m’han fet reflexionar força sobre la desconnexió de la societat civil de la política, o més ven dit, dels polítics.

El cas és, que l’Ajuntament de Mollet, en una decisió sense consensuar amb les entitats i apel·lant a les obres que s’estan executant al Parc de Can Mulà, espai on sempre s’han realitzat els concerts de la Festa Major al centre de la ciutat, els ha traslladat al Parc de Ca l’Estrada a les rodalies de la ciutat. En principi el canvi d’ubicació havia de ser únicament per aquest any i per això les entitats i la societat civil amb resignació van acceptar el canvi temporal. Canvi que cal dir-ho a estat un fracàs per la ubicació de l’espai i per no tindre les infraestructures necessàries. Doncs malgrat les queixes constants dels joves durant aquests dies l’Ajuntament s’ha fet un far de dir el contrari, i altre vegada i abans d’acabar les festes va emetre un comunicat valorant com un èxit el canvi d’ubicació. Altra vegada sense comentar-ho amb les entitats participants. Llògicament això ha despertat les ires i les crítiques als polítics del govern, i el descontentament amb el sistema polític.

El problema al meu entendre rau en polítics allunyats de la societat civil, de les entitats. Se de que parlo, per què conec el cas de forma directa i ho comprovo cada dia, i es un fet que cada dia més passa a tots els partits. No vull que ara això pugui suposar una crítica a d’altres persones, companys, col·legues, amics, ...sinó que es com deia una reflexió en veu alta, per que l’agafin, si volen, com a toc d’alerta. Jo l’he agafada fa temps, i intento tindre-la en compte sovint.

La meva reflexió em fa entendre que actualment molts polítics, tinguin l’edat que tinguin, s’hi dediquin professionalment o no, treballin en partits, departaments governamentals, per compte propi o en empreses, etc... pateixen el vici d’aïllar-se de l’entorn social més enllà del familiar, per a reduir el seu àmbit d’interrelació professional, social i sentimental entorn de la política. Persones que prescindeixen dels amics externs a la política, o que els hi dediquen menys temps, per dedicar-los o substituir-los pels amics i coneguts a la política. Persones que tendeixen a ser membres de moltes entitats, associacions, organitzacions, plataformes i que no participen en cap d’elles de forma activa. Podríem reconèixer-los com a professionals de la política o intent de professionals de la política convencional, la dels partits polítics. Un canvi de sentit que humilment crec que ha adulterat el terme política o polítics.

Al meu entendre la política és una eina al servei de les persones i de la societat per a confeccionar el futur que el col·lectiu, o la majoria del col·lectiu desitja. Fer política per tan, vol dir reconèixer que vol la societat i el col·lectiu per a configurar-ho i portar-ho a terme. I els polítics, són aquelles persones que dins el col·lectiu agafen el rol de fer política. Crec que aquest plantejament no es troba gaire allunyat del que entenien els grecs per política, ells que li van donar sentit aquest mot. Per tan, interpretant política en aquest sentit, qualsevol persona que es troba al cap davant d’entitats, associacions, organitzacions, ... fa i participa de la política. Al meu entendre, son aquestes persones qui configuren la direcció del col·lectiu. I aquestes objectius, en el món actual canvien de direcció, sentit i es regeneren de forma molt ràpida, més que la política.

Arribat aquest punt em plantejo qui es actualment la veu de la societat, quan els polítics, els que intenten (o intentem) ser-ho, o els que simplement opinen de política, no coneixem de forma directa cap a on volen anar entitats, associacions, organitzacions, ... més enllà del que ens aporten els mitjans de comunicació. Això provoca el tancament d’idees dels polítics i dels partits polítics, prenent decisions que creuen totalment correctes i encertades des de tota la bona voluntat del món, però que no ho són, ni representen la majoria del col·lectiu més enllà del seu entorn, el polític. En aquest punt, es quan el polític no accepta la proposta, la critica o negativa de l’element social representat per entitats, associacions,... i es tanca de forma hermètica creient que té tota la raó pel poder que l’avalen un cert nombre de vots, sigui dit de passada, cada cop menys vots. I es aquí, crec, en aquest raonament de no compartir el tempo dels objectius on es trenca la relació entre societat i polítics, i la conseqüent frustració de la societat civil amb la classe política.

Entenc, per tan que la solució a aquesta falta de connexió passa per que els polítics tornin a participar de les entitats, associacions, organitzacions, ...de forma activa. No fa falta participar en totes les que un està vinculat per conviccions, però si en alguna d’elles. Però també en conservar, mantenir de forma habitual la relació amb amics i conegut externs de la política, d’una forma sincera. En definitiva, sortir de la closca de l’ou en què molts polítics, intents de polítics o opinadors estan col·locats. Ja sé que s’hi està còmode, però no es ni perillós ni perjudicial. Ans el contrari.

Es per això, que en els darrers mesos, com havia fet sempre he decidit participar de forma més activa d’entitats i col·lectius del meu entorn físic; colles, castellers, teatre, ... Estic segur que si els regidors/es i polítics molletans haguessin participat i participessin de forma activa de les entitats que participen de la Festa Major, com son les colles de Morats i Torrats, Castellers, Geganters, ... o haver escoltat el jovent, el desastre de Ca l’Estrada no hauria passat, i no se’ns plantejaria un altre any d’estira i arronses entre entitats, joves i l’ajuntament.

+ Finançament: Per millorar el transport públic

Aquestes darreres setmanes on el principal debat polític gira a l’entorn del finançament m’ha arribat a les mans l’últim numero de la revista Mobilitat que edita la PTP (Plataforma pel Transport Públic) i on el principal tema gira en la comparació de les rodalies de Barcelona i Madrid. Llegint-la, he trobat dos quadres on s’analitza els dos plans de rodalies que ha elaborat el Govern espanyol i la inversió corresponent per als dos sistemes de rodalies.

El cert, es que ja portava dies rumiant fer una entrada al bloc parlant del finançament, però també un altre al voltant de les rodalies de Barcelona i més en concret de l’estació de tren que uso normalment de Mollet-Sant Fost. Aquest article de la PTP m’ha permès lligar-ho tot plegat.

Es ben sabut que Catalunya, així com la resta de Països Catalans, tenim un dèficit important de finançament com van reflectir les balances fiscals, aquest dèficit es constata i produeix a través de molts aspectes, però allà on més es reflecteix és en les infraestructures i les rodalies de Renfe en són un clar exemple. Trens desfasats, interrupcions constants de les línies, poca o mala cobertura del territori, freqüències insuficients, i sobretot estacions en molt mal estat. Doncs bé, el pla de rodalies que ha presentat el Govern espanyol per a Barcelona i Madrid, on un dels aspectes ha de ser millorar i amortir el dèficit financer en infraestructures, ens torna a deixar per sota Madrid, en aquest cas en un 20% de la inversió.

Analitzant les dades d’aquest pla, constatem que per una població similar a la que ha de fer front els dos sistemes de rodalies, al de Barcelona supera a l’altre únicament en el fet que s’hi duplicaran 70 km més que Madrid que es quedarà només amb 11, i que es faran 11 nous intercanviadors pels 5 que es faran a Madrid, i res més. Per a la resta, Madrid disposarà de 285 combois pels 198 de Barcelona, el doble de trens diaris, es faran 115 km nous de via pels 25 km de Barcelona, s’arribaran a quadruplicar vies, i fins i tot es realitzaran el doble de noves parades, 27 per les 13 de Barcelona. Això es resumeix en una inversió de 5 mil milions d’euros per a Madrid pels 4 mil milions per a Barcelona. Arribats aquest punt, no entenc com encara esperem i confiem en que el govern central i les seves bones paraules, ens donin el que ens mereixem, sinó únicament allò que el senyor Zapatero i el PSOE han promès a Catalunya.

I parlant de les estacions, vull aprofitar per a denunciar l’estat de l’estació de Rodalies Renfe de Mollet-Sant Fost, com suposo que tantes d’altres. Una estació que ha quedat totalment desfasada, gens digne d’una ciutat com és Mollet del Vallès, totalment col·lapsada pel fet que ha de fer front als milers d’habitants de Mollet i dels pobles de l’entorn, gairebé 100 mil habitants. Però també sense que els seus usuaris puguin esperar els combois en condicions dignes sota cobert, en cap cas adaptada als mínims d’accessibilitat i que la fan inviable a les persones amb mobilitat reduïda, amb un aparcament que a les 8 del matí ja queda obsolet i on no es pot aparcar als carrers de l’entorn per la pressió, amb multes, que fa l’Ajuntament de Mollet, i finalment amb una freqüència de trens insuficient. Cal que a Mollet i parin els trens regionals com o fan a totes les ciutats de l’Àrea Metropolitana.

Ha arribat l’hora de posar fi a una estació de tercera per a Mollet i el Baix Vallès, i obtindre una estació digne, i això només ho poden fer els Ajuntaments afectats treballant junts. Al capdavall, el problema de l’estació de Mollet-Sant Fost es pot solucionar com la resta, amb voluntat política, però em fa l’efecte que aquesta voluntat política al PSC del Baix Vallès i al PSOE a Madrid no existeix. Sinó no es pot comprendre com volen esdevenir una ciutat i exercir de centre d’aquesta zona geogràfica sense una estació digne. Si creuen en el transport públic i en l’accessibilitat, tenen molta feina a fer amb aquesta estació. Allà ens hi trobaran als que creiem amb el transport públic.

El Ple de Martorelles, un digne gag de Polònia

Al darrer Ple de l’Ajuntament, ahir dilluns, va succeir un fet surrealista que al meu entendre constata la falta de nord de l’equip de govern, i que podria ser un magnífic gag del Polònia de tv3.

Tot començava amb la convocatòria d’un Ple d’urgència per a tractar tres temes, dos dels quals de relativa urgència, i el segon, l’urgent, es on es van desenvolupar tots els fets. L’alcalde, sr Miquel Àngel Sòria, explica que el Ple a de votar el jutge de pau substitut, però que no s’ha presentat cap persona dins el termini, i que per això l’equip de govern portava al Ple la proposta d’una veïna que complia tots els requisits però que s’havia presentat fora de termini. Seguidament els dos partits de l’oposició criticaven tot el procés de l’elecció del jutge de pau i el seu substitut que havia dut a terme l’equip de govern, i manifestaven que malgrat la persona proposada s’hagués presentat fora de termini, al complir tots els requisits, i votarien a favor. El regidor del PSC, Felip Elices, remarcava que la persona, malgrat havia estat vinculada al seu partit, no era una proposta d’aquesta formació política. A partir d’aquí es va començar a desenvolupar el fet surrealista.

L’alcalde intervenia i manifestava que l’equip de govern no tenia vot marcat i donava llibertat de vot als seus regidors. Seguidament, el tinent d’alcalde de l’altre formació de l’equip de govern, anunciava que ell votaria en blanc. La incredulitat s’estenia per l’oposició i el públic assistent. El portaveu de CiU, manifestava la falta de coherència de l’equip de govern en portar una proposta fora de termini al Ple i a més a més votar-hi en blanc. La secretaria de l’ajuntament responia la pregunta del regidor de CiU Marc Pertiñez, i aclaria que per a sortir escollida la proposta havia de ser per majoria absoluta del ple, es a dir, amb 6 vots a favor, hi havia 5 membres de l’oposició i 5 membres del govern per què en faltava la regidora de joventut.

L’alcalde, per a seguir amb la línia del punt, anunciava que ell també votaria en blanc la proposta. A les files de l’oposició augmentava la incredulitat, i fins a cert punt l’al·lucinació. El regidor del PSC tornava a afirmar amb rotunditat que no era una proposta del PSC, i què el que estava passant era una falta de respecte cap a la persona que s’havia presentat. Seguidament, el portaveu de UxM (membres del govern), Romuald Velasco, justificava el seu vot en blanc per que la persona proposada era socialista i havia anat a les llistes d’aquest partit. La oposició s’encenia, i el portaveu de CiU exigia a Romuald Velasco que retires les seves paraules. L’alcalde intervenia i demanava que es passes directament a la votació.

Sorpresa. Quan el regidor d’ICV, Joan Garcia, trencava el vot en blanc de l’equip de govern i votava a favor. La proposta sortia aprovada amb els vots favorables de l’oposició i el del regidor d’urbanisme. Ara la incredulitat s’estenia cap als membres d’UxM que no entenien com era que s’havia trencat la disciplina de vot.

Hi hagués o no hi hagués disciplina de vot a les files de l’equip de govern, aquest fet demostra la falta de rumb i unitat del govern municipal, on cadascú mira pels seus interessos personals i de partit i no pel bé comú del municipi. Ahir l’equip de govern, únicament no havia de portar la proposta al Ple per estar fora de termini si no la volien votar afirmativament. Una mica de serositat i rigor, sisplau a l’equip de govern.

Finalment, vull felicitar personalment i en nom d’Esquerra a la Carme Marin, per a sortir escollida, i transmetre-li el nostre profund suport. Segur que farà una gran feina pel poble.

El millor homenatge, l’anulació del judici

Divendres passat el ministeri de justícia de l’Estat Espanyol treia la notícia en què el Govern Espanyol acceptava que el judici contra el president Lluís Companys havia estat il·legal, i que per tan emprenia la restitució de la memòria de l’expresident afusellat. Immediatament tota la premsa va començar a esbombar la notícia com si fos una gran fita aconseguida, i remarcaven les gestions del líder d’ICV en aquest afer, però parem-nos aquí i mirem enrere.

La figura de Lluís Companys està restituïda per qui l’ha hagut de restituir des de fa molts anys, la societat civil catalana. Hi ha gent que fa més de 70 anys que treballa per aquesta causa, una causa justa, i per a la qual no es necessari que consellers i partits amb la única intenció d’aparentar i penjar-se una medalla, què sembla que faci dos dies que coneguin aquesta causa, ara vulguin restituir-ne la memòria i aparenten que pressionen al Govern Espanyol per què la restitueixi.

L’Estat Espanyol i el seu govern al cap davant, l’únic que han de fer si realment creuen que el procés judicial contra Lluís Companys va ser il·legal es anul·lar-lo, res més, la qüestió de fons es si realment volen.

Clar, aquí s’hi afegeix una Llei, la de la Recuperació de la Memòria Històrica, que no obliga a l’Estat Espanyol ha anular i recompensar econòmicament a les persones, famílies, entitats i organitzacions que van ser jutjats per processos irregulars i il·legals. Una Llei que cal recordar que van pactar el PSOE i ICV, i que no canvia la situació anterior, principalment per aquest fet de no anular els judicis il·legals. Aquest és el fet per al qual Esquerra Republicana hi vam votar en contra i continuem exigint una llei democràtica i efectiva per a recuperar la memòria d’aquells que la van perdre injustament.

La memòria de Lluís Companys no necessita més restitucions de la seva memòria, sinó l’anulació del procés judicial sumaríssim, malgrat el que vulguin aparentar o fer veure certa gent . Aquesta gent que es volen apropiar la figura i el llegat de Companys han de saber que la seva memòria i el seu llegat són del poble de Catalunya, de tots i cadascuna de les persones que amb el seu granet de sorra fa més de 70 anys que en pobles i barris l’homenatgen i fan difusió de les seves idees, la seva lluita i el seu llegat, i en el cas que algun partit se’l vulgui apropiar, com han volgut fer tan ICV, com el PSC, com CiU, han de recordar que Lluís Companys i Jover va ser membre fundador i candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya, malgrat els pesi, i que es aquesta organització política l’única hereva d’una lluita radical per a la justícia social i la llibertat del poble de Catalunya i dels seus treballadors. Precisament, aquesta organització política, Esquerra, es la única que des de fa 70 anys demanem l’anul·lació del judici.

I tornant a la Llei de la Memòria Històrica, i als seus buits permesos per ICV que impedeixen anular judicis il·legals i irregulars contra gent que va lluitar per la defensa de la democràcia i la llibertat. Cal fer esment, que aquest buits permesos pels qui ara s’apunten les medalles permeten que no es jutgin aquelles persones que en ambdós bàndols van cometre atrocitats i van signar condemnes de mort, o per exemple, que es continuï permeten què un partit del Congrés Espanyol encara no hagi condemnat l’alçament militar i antidemocràtic del 36. Què hi amaga ICV darrera de tot això? I sinó hi amaga res, per què ho permet? Seria bo per a la democràcia que s’apuntessin menys medalles i expliquessin per què ho han permès, i per què gent del seu partit o el mateix Carrillo estan en contra de jutjar aquells que van fer atrocitats. Potser podríem conèixer més a fons el cas Nin.

Vull acabar amb una crida a tothom, per a Lluís Companys el millor homenatge serà l’anul·lació del seu judici i la victòria per a les llibertats de Catalunya. Aquest és el camí i la lluita de Companys, i avui dia encara la lluita de moltes persones.

Perdonin que em repeteixi; El millor homenatge, la victòria! Per una Catalunya lliure i amb justícia social!