Als meus avis

Dissabte farà un any que vau començar a marxar, primer l'avi, de cop i volta, i després d'una llarga agonia de quatre anys el vas acompanyar. Avui, 9 anys més tard que comencessiu a marxar, continuo trovant-vos a faltar.

Avi, com ve saps he pres l'humil decisió de lluitar, de seguir la teva lluita per la justícia social i les llibertats que et van dur amb 16 anys al front d'Aragó, a estar amb 17 anys reclòs a un camp de concentració, a patir una dura repressió, i tot i així no rendir-te i lluitar sindicalment. Mai oblidaré quan hem recriminaves que parles únicament en català ( ara ho entenc), quan em parlaves de la duresa del front, i sobretot quan hem parlaves de la humilitat i l'esforç, però l'orgull que es ser de classe treballadora.

A l'avia, que m'aixecava i em curava tots els cops que hem fes falta, que hem mimava, que em cuidava amb les millors menges que recordo i que radiava felicitat i estima adojo. Si una cosa no oblidaré mai es la calidesa que transmeties i quan em parlaves de l'enterrament de l'Avi Macià.

Us vui dedicar uns trossos de dues cançons que em duen a vosaltres:

No hi ha dema.

Camí del front, hivern del 39:

avui t'escric callat potser per darrer cop.

He caigut pres de la nit i l'enyor

entre camins gelats, de neu i companys morts.

Fa tant de fred que no puc ni pensar,

se'm trenquen les paraules als papares mullats.

Tot s'ha acabat i tu ja no em veuràs

i espero que recordes el que vam parlar...

Ploro de ràbia i l'apreto amb les mans

i dic les paraules que em vas ensenyar...

No hi ha demà

si no és amb tu.

No hi ha demà

si no el fem junts.

Camí del front, hivern del 39:

avui t'escric callat potser per darrer cop.

He caigut fugint de l'últim front

entre camins gelats, de neu i companys morts.

Fa tant de fred que no puc ni pensar,

se'm trenquen les imatges als meus ulls cansats.

Tot s'ha acabat i tu ja no em veurà

si esper que recordes el que vam parlar...

11 de setembre:

Era l'11 de setembre de 1977,

el pare treia la senyera amb els ulls plorosos cap al cel,

em va dir: mira aquestes barres

represneten tot el que tu ets.

No li sortien les paraules

però no calia dir res més.

Temps era temps

quan jo era un vailet,

i el pare em va ensenyar d'on sóc.

I ara el guardaré,

agafaré aquest sentiment

i el tindré sempre

dins el meu cor.

Seré fort, seré fort,

dins del meu cor.

Avis, moltes gràcies per tot el que em vau donar i ensenyar. un petó molt gran, us estima el vostre net.