4 notes de cara a l'estiu

La protecció del medi natural és una de les fites més importants de la nostra societat, per damunt inclòs de la protecció en si mateix del medi ambient. Contaminació, sostenibilitat, destrucció urbanitzadora, etc., duen a la pèrdua del medi natural. Diríem que la finalitat de la protecció, és conservar la natura i els valors que la composen –flora, fauna, ecosistema, paisatge,...-. Això és el que la ciutadania en aquests moments està demanant als polítics i administradors del territori.

La societat industrialitzada actual, està basada en el desenvolupament de la ciutat com eix vertebrador de la vida i l’economia actual. El fet de viure de forma aglomerada, amb els avantatges que suposa en quan a serveis i estalvi econòmic, també genera l’allunyament de la ciutadania de la natura.
La natura és el referent vital de qualsevol espècie viva, inclosa la humana. La necessitem com a model per l’equilibri psicopersonal.

Però, el creixement de les ciutats a dut a l’artifialització del medi urbà, de tal manera que tenim el referent “natura”, massa allunyat de els persones, i d’aquí sorgeix la necessitat –en part -, de la búsqueda de nova residència més a prop del medi natural, en aquest cas del verd com a referent perdut en el medi urbà.

Inconscientment el ciutadà, amb aquest fenomen està generant una demanda de sol al medi rural i natural, que comporta la requalificació urbanística, amb el que suposa de pèrdua de territori no urbà. La demanda exponencial de sol urbanitzat, fora de la ciutat, genera l’extensió del medi urbà-ciutat, amb totes les seves conseqüències.
Quan la gent se’n va a viure a fora de la ciutat, el que primer li preocupa, és que no urbanitzin més. Que ho deixin com està, “jo seré l’últim en colonitzar aquest territori”, és el pensament de la majoria. Veure el bosc i el camp des de la finestra de casa, escoltar els ocellets, el silenci a la nit, etc., te un cost. Resumiríem la qüestió en veure i respirar verd. Però vist així, no deixa de ser una demanda urbanita.

Els Parcs Naturals van néixer fa més de cent anys, com una necessitat de la societat urbana, per conservar el medi natural de l’expansió desmesurada del turisme i la urbanització. El que veu la majoria de la ciutadania quan surt fora de la ciutat, és una postal de color verd, una espècie de parc urbà en gran, allunyada de la realitat rural i naturalista. En països més avançats, la ciutadania es preocupa de la qualitat del medi natural, exigint a les autoritats i entitats l’estudi i la conservació de la natura, com a principi bàsic del medi ambient en que vivim tots plegats, i com a garantia de qualitat de vida col·lectiva. Aquí al nostre país, reclamem, protestem, exigim, o sabent que aquesta postal verda estarà protegida de la destrucció urbanitzadora, ja en tenim prou, sense preocupar-nos de garantir el futur i el manteniment ecològic d’aquesta conservació.

Conservar no vol dir només, tenir un paisatge determinat per gaudi del nostre plaer personal a prop de la nostre residència, i evitar únicament que l’especulació urbanística en faci el seu camp de negoci. Vol dir molt més, medis econòmics i personals per conservar i mantenir el medi rural, l’agricultura, i el bosc. Vol dir qualitat, manteniment de l’equilibri ecològic per garantir-ne el futur i evitar la degradació que dur a l’incendi i la desertificació. Un camp que a la llarga és el que desemboca en la urbanització. Tot això sorgeix dels recursos que ha de destinar la societat que se’n beneficia, per evitar que el bosc es converteixi cada estiu en llenya per cremar. Amb un manteniment adequat, aquest risc es minimitzaria molt, o el manteniment del sol agrícola com a element equilibrador del territori, potenciant als pagesos com a gestors del paisatge i del nostre territori, i no com a figures de pessebre.

El verd que ara està tan de moda preservar –només de la febre urbanitzadora-, si no té una qualitat mínima, és llenya per cremar o erm per urbanitzar. Cal que tots plegats siguem més exigents i curosos, alhora de demanar la protecció de la natura. La natura no és l’extensió del parc d’una ciutat a on podem anar a esplaiar-nos, és molt més, és un medi natural que ha de funcionar i subsistir per ell mateix, amb la mínima intervenció de la ma de l’home, això és que realment dona qualitat de vida la nostra existència.