31.3.08

Un país amb aigua

Aquestes darreres setmanes s’està parlant del tema de la sequera que afecta tota la nostra nació, però que s’agreuja al Principat de Catalunya on la falta de plujes ha portat a una situació gairebé límit. Tothom dona la seva posició i els seus punts de vista de la situació, intentant solucionar el problema.

Personalment, crec que la problemàtica de l’aigua, al afectar a tota la ciutadania i estaments, es necessari arribar a un conscens nacional sobre la gestió d’aquest recurs al nostre país que miri més enllà del tacticisme polític, dels interessos de les administracions locals o de la industria i l’agrícultura. Cal que mirem el nostre país, amb com es sol dir, “visió d’Estat” per junts arribar a dissenyar unes polítiques d’aigües justes, coherents, efectives, universals, i sobretot que col·loquin el servei hidràulic al nostre país preparat per al futur.

Tot i això, crec que abans cal localitzar punts que la majoria, i personalment, crec que ha de tenir en compte i reflexionar-hi.

Vagi per endevant, que sempre he estat i sóc contrari als transvassaments, així ho vaig mostrar amb el Transvassament del Ebre i ho torno a manifestar amb el transvassament del Segre i, o del Roine. Crec que alhora de fer polítiques d’aigüa s’ha de tenir en compte la idosincràcia del nostre clima mediterràni, on les sequeres en formen part, i també i per això, que canvis no naturals d’aigües entre conques afecten directament sobre el curs lògic del medi.

També cal explicar que existeix un gran transvassament intern i ocult a Catalunya que porta aigua des del riu Ter fins a l’Area Metropolitana de Barcelona. Un transvassament que en periodes normals redueix el cabal del Ter fins al 30-40%, però en anys com l’actual on el Ter baixa al 70% del seu cabal l’arriba a assecar, provocant que el Ter no arrivi al mar ni a les planes agrícoles de Girona i l’Empordà, assecant així també les collites d’allà. Pel que fa a la possiblitat de fer un transvassament del Segre, de manera “puntual” com es proposa, crec que es una proposta ilògica, sense cap mena de coherència i que l’únic que evidència es l’ecologisme estètic i sense sentit de país d’ICV.

Es injust que per a satisfer d’aigüa l’area metropolitana, eixuguem d’aigua una part del país. Per altra banda es poc sostenible i alarmant que gairebe el 60% de la població de Catalunya visqui en una zona que ocupa unicament el 15% del territori català, on llogicament aquesta alta densitat de població no pot viure del propis recusos que genera el seu territori inmediat, per que s’esgoten ràpidament. Aquest es un fet que existeix i difícil de contrarestar, però que alhora s’ha de solucionar.

Per altra banda, l’alta demanda de recurosos (aigua) que té aquest territori de l’area metropolitana, comporta un altre problema que agreuja encara més el problema de la falta d’aigua i que ens dirigeix directament a les adminsitracions públiques. Aquest nou problema es amb el sistema de conduccions i abastament d’aigua, un sistema desfasat, antic i abandonat per les administracions que fa que es perdi a l’area metropolitana el 30% de l’aigua que es baixa del Ter, en filtracions pel mal estat de les canonades.

Finalment existeix la “solució” si se’n pot dir així, de les dessaladores. Instrument útil si se’n fa un ús adequat i racional de les seves implantacions. Cal tenir en compte la gran quantitat d’energia que consumeixen i de residus que generen, que de forma descontrolada poden provocar salmorra.

Sóc del parer de la idea que cada territori ha de consumir allò que es capaç de generar amb els seus propis recursos, i no portar-los de fora (cas Roine). Aquest sistema, poc capitalista, el que ve a dir principalemnt es que ens hem d’adaptar al lloc on vivim i no alterar-lo de forma anti-natural.

Fetes aquestes reflexions, refermo la meva convicció de la necessitat d’un pacte nacional de l’aigua on intervinguin tots els agents que influeixen, des de totes les administracions públiques, partíts polítics, cambres de comerç, sindicats agrícoles, entitats ecologístes i tècnics especialitzats, de forma urgent. Es necessàri acabar amb la política de “tiretes” que fa ICV des del departament de Medi Ambient de la Generalitat, per afrontar els problemes del país de cara i amb el convenciment de solucionar l’abastament d’aigua sostenible a tot el país, aquest es el millor pas que podem fer pel futur dels nostre medi i del nostre país.

Per acabar dibuixaré una mica, després d’unes quantes reflexions, en quin camí crec que hauría de caminar aquest pacte nacional. El primer que crec que cal fer es invertir en la millora de la xarxa d’abastament d’aigua de boca a l’area metropolitana i si pot ser a tot el país. També penalitzar l’ús abusiu d’aigua per part d’industries i particulars. Caldrà també aportar ajudes econòmiques a l’agrícultura per ajudar aquest camp a millorar els seus sistemes de rec. I pel que fa a les infraestructures grans, i rebutjant la idea del Roine, s’ha d’alliberar el Ter de la pressió al que està sotmes, i això es pot fer si conduïm el sobrant d’aigua, si fem més efectius els sitemes de rec, del canal Segarra-Garrigues fins a Barcelona. Aquesta proposta que ja es fa des la UPC a través d’estudis, assegura que amb el mateix cabal del Segarra-Garrigues si se’n millora el rendiment, es pot portar suficient cabal a Barcelona per afegint-li la dessaladora del Llobregat, alleugerir la pressió al Ter. Per tan, no es reduirià el cabal del Ebre, que continuaria sent el mateix

Malgrat tot, aquestes propostes quedaran obsoletes si no aconseguim regularitzar el creixement de població de l’Area Metropolitana, fins i tot arribant al punt de descongestionar-la i creant un creixement igual i sostingut arreu del territori.

1 comentari:

Jordi Casals i Prat ha dit...

Company, ja he trobat el teu bloc! ja estàs enllaçat ;)