26.3.08

I si parlem d'idees de futur?


Aquests últims dies s’esta parlant sobre el futur d’Esquerra, i tothom parla de persones i càrregs i ningú de projectes, estrategia i futur, i això es el que intentaré fer tot seguit. Ahir vespre es va marcar una mica, en el programa sobre en Josep Benet, de cap on crec que ha de caminar el nostre partit.

Abans de tot, dir que quan vaig saber de la mort d’en Josep Benet no n’era del tot conscient de qui era i que significava. N’havia sentit a parlar a casa de petit, sobretot a l’avi, i quan la mare va arribar em va comentar l’afecte que tenia l’avi amb en Josep Benet, amb qui havien estat companys i coneguts al front d’Aragó amb la quinta del biberó, i amb qui compartien molts aspectes de la visió politica i social del país. Es aquí quan veient el documental, vaig entendre d’on provenia tot el pensament i la meva visió politica i social del país.

Benet deia, que havia votat No al Estatut aprovat recentment, per que no aportava res i s’havia fet des de bon principi sense reflexar les necessitats del país, amb una visió del país com a Estat, i que això havia fet que no tingués cap força i que fos retallat a Madrid, fet que comparteixo. També deia, Benet, que des de la transició l’única viabilitat administrativa que té Catalunya i els Països Catalans es la d’un Estat Lliure associat o directament la d’un estat independent, altre aspecte que hi estic totalment d’acord.

Amb tot això vui expressar quins crec que han de ser els objectius a mig i llarg termini d’Esquerra. El procès de l’Estatut ha evidenciat que l’únic futur que té Catalunya i/o els Països Catalans dins l’Estat Espanyol, no n’es cap més que accedir a la sobirania administrativa amb un Estat associat o no a Espanya, i que aquesta ha de ser l’objectiu d’Esquerra a tots nivells, des del govern de la Generalitat, al Parlament, al partit, a tots els municipis. Cal doncs orientar els pactes i l’obra de govern en el sentit d’aconseguir aquest objectiu, cal aprovar una llei de referendums com a eina per accedir-hi, i cal conscenciar a la població que un estat propi es la millor solució per el dia a dia de la societat civil, que no del catalanisme.

Arribats en aquest punt, vui reflexionar sobre el catalanisme i l’independència. Fa anys que crec que el sentit de l’independentisme català es el de millorar les condicions socials de la ciutadania i el potencial econòmic català. Entenc que posar, com alguns han volgut, independentisme i catalanisme en un mateix sac perjudica ambdues opcions. El catalanisme es un moviment cultural popular que ha de vetllar per la persistència de la nostra cultura tinguem estat o no, en canvi l’independentisme es la visió pragmàtica de que Espanya perjudica els interessos com a persones de tota la societat i de l’economia catalana. En aquest sentit, tinc molt clar que es necessari fer independentisme català amb llengua castellana. Podriem diferenciar entre independentisme ètnic i independentisme social, del qual em sento unicament identificat amb el social, tot i que també soc catalanista, però crec que no s’han de barrejar els termes.


Crec que el sentit d’Esquerra en els propers anys ha de ser el de deixar l’independentisme en sí, i apostar per l’independentisme social cap a una majoria, catalana o no, a favor de l’assoliment d’un estat propi. Tenint en compte que l’assoliment d’un estat propi, es l’unica garantia de la persistència de la cultura, llengua i història catalana, i o és per que quan es tingui un estat propi serà quan millor podrem treballar per a la integració dels nouvinguts a la nostra cultura. Però també, per que l’assoliment d’un estat propi, millorant el nostre potencial empreserial i econòmic, farà que el nostre govern autònom (independent) tingui més recursos per acabar amb les problemàtiques socials que pateix la nostra societat, com per exemple; més d’un milió de pobres, persones sense un accès digne a la Seguretat social, estudiants sense recursos per a formra-se amb condicions, i tans d’altres.
Espero rebre aportacions i crítiques, però la meva intenció es començar a orientar el debat a Esquerra al voltant de les idees i del futur, i al meu entendre passa per l’independentisme social integrador com a unic objectiu, i com a finalitat de tots els pactes i moviments.

3 comentaris:

Lluís ha dit...

Discrepo: no és veritat que tothom estigui parlant de càrrecs i ningú de projectes. A Esquerra Independentista hem presentat recentment una candidatura, però ho hem fet al seu torn explicant que aquesta candidatura té per objectiu impulsar un full de ruta clar cap a la independència, i hem explicat en què consisteix concretament aquest full de ruta: millora de l'acord d'Entesa, Acord Democràtic en defensa del dret de decidir al 2010, referèndum d'independència al 2014. I hem explicat, així mateix, la mena de partit que volem: assembleari, democràtic, i on la direcció orgànica del partit no estigui implicada en tasques de govern. Ni en Puigcercós ni en Carretero, els altres dos candidats que ja s'han postul·lat com a tals, han exposat davant la militància res semblant.

Tampoc no crec que sigui encertada aquesta distinció que fas entre el catalanisme i l'independentisme. És a dir, jo crec que son coses diferents, en tant que el catalanisme és genèricament un moviment que defensa l'autogovern, la cultura i els interessos de Catalunya i l'independentisme és un subconjunt del catalanisme que defensa, més concretament, assolir els objectius del catalanisme mitjançant la independència. Però el que no és cert és que el catalanisme sigui un moviment purament cultural, contraposat d'aquesta manera a un independentisme preocupat per la bona marxa de l'economia o la justícia social. Ja des dels seus orígens el catalanisme s'ha preocupat per qüestions com la supervivència del dret civil català o la promoció econòmica de Catalunya. El Memorial de Greuges, document històric del catalanisme, és un memorial de greuges fonamentalment econòmics.

L'independentisme va fer malament en centrar-se durant tants anys en els beneficis lingüístics i culturals de la independència tot descuidant els aspectes socioeconòmics, però ara faria igualment malament si es concentrés en els segons deixant de banda els primers. Volem la independència perquè volem tenir millors carreteres, una economia més dinàmica i moderna i una societat més igualitària a nivell econòmic, però també perquè volem normalitzar la llengua catalana i donar-li el mateix prestigi i suport que l'Estat espanyol dona a la castellana. I això no té per què defensar-se des de posicionaments ètnics, de defensa de "allò nostre, pel simple fet que és nostre", sinó des dels valors de les esquerres: només tindrem un món just i igualitari (i les esquerres aspiren a això, se suposa) quan totes les comunitats lingüístiques autòctones vegin garantida la seva supervivència com a tals i siguin tractades amb igual dignitat independentment de les seves dimensions.

Una abraçada des d'Edimburg, company!

Marc Candela ha dit...

Bones Lluís,

Crec que la meva intenció comença a donar fruits. L'article el vaig radicalitzar un xic per a provocar el debat.

No se com ho veus tot plegat a Escàcia, però aquí a Catalunya de l'únic que es parla es de les persones i els càrregs i no de les idees, tot i que ja se que els EI tenim el nostre projecte, però enlloc es debat sobre idees i projecte.

Lluís ha dit...

Bones de nou, Marc.

Doncs mira, per exemple, el power point de la candidatura d'EI. Ni tan sols s'esmenten els noms dels candidats: només es parla del projecte que pretenen desplegar. Evidentment, des d'EI també estem parlant de les persones, en part forçats per la situació, però a hores d'ara ni Puigcercós ni Carretero han explicat quin model de partit volen encapçalar ni què pretenen fer al Govern durant els propers 2 anys, al menys no en el grau de concreció en que ho ha vingut fent EI. I no han esmentat ni de lluny el que pretenen fer el 2010 pel que fa a la política de pactes.