Urbanitzacions, desmentim tòpics

tag:blogger.com,1999:blog-30277394.post-87418216022622377532007-11-26T18:16:00.000+01:002007-11-26T18:20:14.020+01:00Urbanitzacions, desmentim tòpicsActualment està en tràmits parlamentaris la Llei que ha de regular les urbanitzacions a Catalunya. Aquesta llei, el que fa es regularitzar d’una vegada per totes un dels tabús urbanístics que encara quedaven de l’època de creixement urbanístic dels anys 70-80, i per que no dir-ho també del pujolisme, on la seva gent a nivell local en treia bons rèdits econòmics amb especulacions del terreny més que dubtoses. Per a parlar d’urbanitzacions, el primer que ens cal es trencar certs tòpics, com són; Que Catalunya té un teixit urbà, en les seves ciutats i pobles, basat en el teixit urbà de ciutat. Catalunya, des dels anys 20 i 30 va començar a experimentar un creixement de segones residències basades en cases amb jardí aïllades dels centres dels nuclis urba-ciutat, que en arribar als anys 70-80 es va multiplicar de forma exponencial i adulterar fins a finals dels anys 90, trobant i creant en aquesta època, urbanitzacions sense els serveis bàsics mínims, situades de forma il·legal i en llocs il·legals. Arribats en aquest punt, es va produir un estancament d’aquest model d’urbanitzacions, fruit de reclamacions ciutadanes de serveis basics, que va portar a “planificar” aquestes urbanitzacions. Aquestes reclamacions ciutadanes ens porten a desmentir un altre tòpic. Actualment la majoria d’habitatges de les urbanitzacions són de segons residència. Aquesta afirmació no es certa a partir de quan la ciutadania que resideix, ara ja sí, a les urbanitzacions com a primera residència es mobilitza per a reclamar millores en els servis d’aquestes com son; l’accés a les xarxes d’electricitat, aigua, clavegueram o telèfon, i la pavimentació dels vials d’aquestes urbanitzacions. Aquests fets, porten als ajuntaments a preveure les urbanitzacions i els seus serveis dins el planejament urbanístic, i aquest fet desmenteix un altre tòpic. Les urbanitzacions com a tals, no tenen cap planejament urbanístic propi. Aquest fonament no es real, quan avui dia, plans urbanístics municipals aprovats ens els darrers anys planifiquen noves urbanitzacions dins del seu terme municipal. Per tant, els sistemes de planejament urbanístic actual permeten la projecció d’urbanitzacions. Aquest fet, que actualment s’hagin de fer les promocions d’urbanitzacions a través de l’actual planejament urbanístic local, em porta a contradir un altre dels tòpics. Les urbanitzacions les localitzem en municipis amb un teixit urbà-ciutat grans o mitjans de les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona i Girona, per que són les que “en principi” gaudeixen de planejaments urbanístics. Aquesta afirmació no és certa, per que tots els municipis, sigui quina sigui la seva dimensió, tenen el seu abast els actuals planejaments urbanístics, i sinó tenen vigents els antics planejaments urbanístics, que eren més difosos i que permetien amb més impunitat la creació d’urbanitzacions. Per tant, i si es mira en un mapa, podem visualitzar com des dels darrers deu anys, son els pobles mitjans i petits els que estan experimentant més creixement d’urbanitzacions, sense tenir en compte que l’augment d’urbanitzacions i habitants porta implícit la necessitat d’un creixement de serveis que alguns ajuntaments que actualment no es poden permetre. Aquest aspecte, ens porta al darrer tòpic a desmentir. La solució a les urbanitzacions es aturar el seu creixement i apostar per els teixits urba-ciutat, per que aquells que no ho són no poden garantir els serveis mínims a la població. Aquest raonament, no es cert per que podem veure en diferents llocs com el teixit urbà-ciutat no garanteix ni els serveis mínims ni la cohesió social. Es cert que hem de treballar per aturar el model de les urbanitzacions que agredeixen a gran escala el nostre territori, per tant el model urbanístic horitzontal de les urbanitzacions no és un bon model, com tampoc ho es el model urbanístic vertical de les ciutats. Cal apostar per teixits urbans que fomentin la cohesió social, a traves de l’accés amb les mateixes oportunitats de tots els ciutadans als serveis, i no només els mínims, a través de la protecció de l’entorn territorial que forma i dona un valor afegit al teixit urbà, a través de teixits urbans racionals ens la seva ubicació i que assegurin els elements mínims de seguretat als seus residents. En definitiva, cal apostar per uns teixits urbans on el centre i el més principal siguin els ciutadans i l’entorn. Marc Candelahttp://www.blogger.com/profile/04485455111148702216noreply@blogger.com